Coneix-nos

Quan va morir la Marta, un amic li va escriure un breu missatge que la descriu a la perfecció: «Bonica i millor persona. Cada dia penso en tu. Mirant al cel m’ha semblat veure la teva cara com sempre, amb un riure que no s’acaba.»

Així era sens dubte la Marta, bonica per dins i per fora, una persona excepcional, sempre alegre i disposada a ajudar els altres. Ser així quan la vida et somriu té mèrit, però continuar sent-ho quan les coses van malament, afegint-hi a més valentia, coratge, esperit de lluita i una dignitat envejable fins al final et converteix en un ser especial, en un exemple, en algú que resulta impossible d’oblidar. Així era la Marta, i per això avui, els qui van tenir la sort de conèixer-la, i fins i tot els que no ho van fer, uneixen esforços i col·laboren desinteressadament en la beca que du el seu nom.

La Marta va ser una nena alegre, responsable, estudiosa, esportista, una persona popular i estimada que va gaudir de la seva infància i joventut a Lleida. Més tard es va traslladar a Barcelona per estudiar la carrera d’Econòmiques, i en aquesta ciutat va començar a treballar i va fixar la seva residència.

Fou un dia de Sant Jordi quan li van confirmar la notícia. Als 35 anys, tenia càncer de mama. La vida li va canviar radicalment en només uns segons. La Marta mai no va dubtar, des del començament va mirar de cara la malaltia i, amb el suport incondicional de la seva família i dels seus amics, la va afrontar amb coratge.

Cada situació complicada que li va tocar viure, l’afrontava amb més força i més fermesa que l’anterior. Quan ja no podia més, quan les forces l’abandonaven, quan semblava que ja es rendia, ens sorprenia a tots amb una nova empenta. No va deixar de lluitar ni un segon: ella volia viure, i va fer tot el possible, i va intentar tot l’inimaginable per aconseguir-ho.

Una vegada la Marta va dir: «Només espero que això que m’està passant a mi no us passi mai a vosaltres». Aquest era el desig de la Marta, que cap de nosaltres (ni cap altra dona) hagués de passar per una situació com la seva. Per això va néixer la BMS, per aconseguir, en la mesura que sigui possible, que el desig de la Marta algun dia pugui fer-se realitat.

La Marta ens va deixar i els qui l’estimàvem vam acceptar resignats haver perdut aquella batalla, però ens vam negar en rodó a abandonar la seva lluita. Ella mai no ho va fer mentre va estar malalta. «D’acord, doncs a continuar lluitant». Aquestes van ser les seves paraules davant les últimes i definitives males notícies.

Aquest era l’esperit de lluita de la Marta, i aquest és l’esperit de la BMS: continuar lluitant amb l’esperança que algun dia ningú no perdi una filla, una germana, una néta, una tia, una cosina, una neboda, una esposa, una companya o una amiga de l’ànima per culpa del càncer de mama.

No sabem si és a les nostres mans aconseguir-ho, però sí que sabem que podem intentar-ho i, per molt petit que sigui el que aconseguim, la Marta segur que ens ho agrairà, somrient des del cel.